Forms, per Santi Vilanova. Crèdit: Santi Vilanova
ARS ELECTRONICA BARCELONA GARDEN SHOW
Dates: Des del 9.9.2020 fins al 20.9.2020
Horari: Dimarts a dissabte: 11 a 14 h / 16 a 20 h. Diumenges i festius: 11 a 14 h / 15 a 19 h CEST
Lloc: Arts Santa Mònica. La Rambla, 7. Barcelona.
Entrada: lliure. No cal inscripció prèvia.
L’exposició presentarà les adquisicions i produccions més recents de la Col·lecció BEEP: Das tangible Bild i The Endless Sandwich, ambdues del cèlebre artista i teòric alemany Peter Weibel, fundador i director del ZKM Centre for Art and Media de Karlsruhe, i Vestibular_1 d’Albert Barqué-Duran & Marc Marzenit, que s’estrena en aquesta ocasió.
També s’exposaran tres obres inèdites, produïdes gràcies a les beques concedides a Mónica Rikić per New Home of Mind, Roc Parés per Doble Consciència i Santi Vilanova per Forms – Screen Ensemble. Els tres projectes han estat seleccionats a través d’una convocatòria pública de producció i exhibició de l’Institut Ramon Llull, NewArtFoundation i Hangar, en col·laboració amb la Col·lecció BEEP.
La mostra ofereix un exemple representatiu de l’activitat de la Col·lecció BEEP, una col·lecció catalana amb vocació internacional, que no es dedica només a atresorar obres, sinó que exerceix una important activitat de producció de projectes d’artistes tant emergents como consolidats i de recuperació, restauració i conservació d’obres pioneres, imprescindibles per construir la historia de l’art electrònic.
L’exposició de l’Garden Barcelona es podrà visitar a l’Arts Santa Mònica durant els dies de festival i es prolongarà fins al 20 de setembre, per participar en l’edició extraordinària de Sónar + D CCCB, que tindrà lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 18 i 19 de setembre.
a
OBRES
New Home of Mind. Mónica Rikić. 2020
Instal·lació artística de ficció futurista que es qüestiona sobre la percepció de la identitat en entitats artificials intel·ligents, i regula la possibilitat d’una genuïna espiritualitat artificial. Parteix de la idea d’un robot conscient amb una crisi existencial després que se li hagi tret el propòsit de la seva vida del seu codi. Ara, busca el significat de la seva existència a través d’una interfície espiritual artificial. Aquest projecte representa aquesta interfície com un robot diví, mentre investiga sobre l’espiritualitat artificial i revela reflexions i pensaments entre el ciberpunk, la tecnoètica i el tecnohumanisme.
Què succeeix amb la nostra autopercepció i desenvolupament emocional en un món governat per un Déu autòmat?
Mónica Rikić (ES)
Artista de nous mitjans i creative coder de Barcelona. Utilitza el codi, l’electrònica i els objectes analògics per crear obres interactives emmarcades com jocs experimentals. El seu interès rau en l’impacte social de la tecnologia, la coexistència home-màquina i la reapropiació dels sistemes i dispositius tecnològics, per manipular-los i repensar-los a través de l’art. Des dels enfocaments educatius fins a l’experimentació sociològica, les seves obres proposen noves formes de pensar i interactuar amb l’entorn digital que ens envolta. Ha participat en festivals com Japan Media Arts Festival, FILE Festival, A MAZE, Sónar i en edicions anteriors d’Ars Electronica, entre d’altres.
Doble consciència. Roc Parés Burguès. 2020
Doble Consciència és una instal·lació audiovisual interactiva, inspirada en l’estereoscopi, inventat per Sir Charles Wheatstone, durant el primer terç de segle XIX. Paradoxalment, mentre que Wheatstone va estudiar com la visió binocular ens permet percebre dues imatges diferents com un sol objecte “sòlid”, la intenció de Parés és experimentar amb la rivalitat binocular com a via de deconstrucció i qüestionament de la subjectivitat individual: hackejar la visió per hackejar la consciència. Actualment, l’estereoscòpia s’utilitza en la cartografia, en la cirurgia, en l’astronomia, en la microscòpia i en la realitat virtual, però els parells d’imatges discrepants, vistos a través dels dispositius convencionals, construeixen sempre una visió unitària. Segons la proposta de Parés, la visió discrepant dels nostres dos ulls pot convertir-se en la porta d’entrada a un desdoblament de l’atenció conscient.
Tècnicament, la instal·lació és un Haploscopi Digital. Les imatges es presenten en dos monitors laterals, que es miren a través dels dos miralls situats al centre de la taula elevable, davant dels ulls. Inicialment les parelles d’imatges presentades al visitant formen parells estereoscòpics que presenten imatges tridimensionals. Progressivament, es van introduint variacions en les parelles d’imatges, accentuant la diferència entre elles, portant la discrepància al límit de la rivalitat binocular. Finalment, l’experiència acaba amb parells d’imatges realitzats expressament per tal de superar la rivalitat binocular i propiciar la hipotètica emergència de la Doble Consciència de cada participant.
Doble Consciència és un projecte recolzat pel Fondo Nacional para la Cultura y las Artes.
Roc Parés Burguès (MX)
Artista investigador en comunicació interactiva. Doctor en Comunicació Audiovisual (UPF, 2001), Llicenciat en Belles Arts (UB, 1992). Professor de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Sistema Nacional de Creadores de Arte de México. Els seus treballs artístics han estat presentats en museus, centres d’art i festivals d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha publicat amb British Computer Society, Academic Press, MIT Press, entre d’altres. Compromès amb una cultura interdisciplinària la qual ell defensa pel seu potencial emancipador, fa trenta anys que explora les interseccions entre art, ciència, tecnologia, pensament i societat.
Forms. Santi Vilanova. 2020
FORMS és un robot de música visual generativa.
Conduït per un conjunt de regles basades en l’aleatorietat i la probabilitat, pot generar una infinitat de puntuacions gràfiques. Aquestes partitures se sonifiquen automàticament gràcies als algoritmes de síntesi de so espectral, desdibuixant els límits entre les partitures i els espectres.
Els gràfics resultants es poden emmarcar dins de la tradició de notació gràfica que va cobrar força entre els compositors de segle XX (John Cage, Iannis Xenakis, Karlheinz Stockhausen, Morton Feldman, Mestres Quadreny…), i que va permetre alliberar la música de la rigidesa dels pentagrames clàssics.
FORMS ha estat “somiant” sense interrupció durant més de 5000 hores i transmetent aquests somnis de música visual en línia: https://www.twitch.tv/playmodes.
Després d’un merescut descans, i per a l’exposició d’Ars Electronica, FORMS es materialitza com un “Screen Ensemble”. Un tríptic de pantalles de gran format interpreten un instrument cadascuna: Ritme, Harmonia o textura. Gràcies al seu cervell en xarxa, aquests 3 instruments estan coordinats entre si, cadascun d’ells interpreta una part d’una composició generativa en temps real que no es tornarà a repetir mai més.
Santi Vilanova (ES)
Llicenciat en disseny gràfic i apassionat per l’art sonor, Santi Vilanova ha sabut combinar aquestes dues disciplines a través del catalitzador de les “tecnologies creatives”, de les quals és desenvolupador autodidacta.
(De)Format en l’escena rave de principis de l’any 2000, el seu treball sonor ha anat evolucionant per integrar aquesta influència underground en nous territoris. Les seves recents investigacions barregen algoritmes digitals o motors de sonificació amb pentagrames clàssics i conjunts acústics, centrant-se en la idea d’una música visual.
És fundador, juntament amb Eloi Maduell, de l’estudi d’investigació audiovisual Playmodes, on desenvolupen projectes a l’avantguarda del disseny, l’art i la ciència. Els interessos relacionats amb l’acústica, les matemàtiques, la psicologia de la percepció o els fenòmens de la llum cristal·litzen a l’empara de Playmodes. Els seus projectes, de naturalesa eclèctica —des d’escenografia d’òpera fins a instal·lacions immersives—, tenen sempre com a element comú l’ús creatiu de les eines digitals i la recerca d’un llenguatge audiovisual unificat.
Com a part d’aquest col·lectiu, les seves obres han estat exposades en festivals de la llum (Fête donis Lumieres, Signal, LlumBCN, Mapping Festival, LIT Bogotà, Chartres a Lumière…), en esdeveniments de música electrònica (Sónar, Mira, LEV, DGTL, D4N Houston…), en institucions d’art contemporani o d’arts escèniques (ZKM, Festival d’art de Macau, In Between Time, Òpera de Copenhaguen), i ha estat guardonat amb distincions internacionals en el camp dels nous mitjans (Menció Honorífica d’Ars Electronica, LAUS, premis de Música Visual o premis LAMP).
Actualment també és professor universitari a l’escola EINA (Universitat Autònoma de Barcelona), UOC i BAU (Universitat de Vic), ensenyant a les noves generacions de creadors multimèdia.
Das Tangible Bild. Peter Weibel. 1991 / 2019
En la instal·lació informàtica interactiva Das tangible Bild [La Imatge Tangible], estàs dret davant d’una quadrícula de coordenades cartesianes. Ets filmat de peu davant d’aquesta quadrícula per una càmera, veus la imatge projectada a la paret oposada. Quan toques la pantalla de goma del monitor, que està en un pedestal al mig de l’habitació, la imatge projectada es deforma. Així, pots interactuar amb la imatge a través d’una “pantalla tàctil” tridimensional en temps real. Cada vegada que es toca la pantalla, darrere de la qual estan instal·lats els sensors, la informació s’envia a un ordinador al qual es transfereixen les imatges en viu de la càmera. A l’ordinador, els senyals de la curvatura de la pantalla convertides en dades digitals influeixen en les dades que representen la seva imatge dins de l’espai. La pantalla i la xarxa cartesiana es tornen idèntiques. Les distorsions reals de la pantalla de goma apareixen a la imatge de projecció com distorsions de la reixa davant teu. S’encén una interfície (la pantalla de goma) entre la quadrícula i la imatge de projecció. No són els canvis en la quadrícula els que afecten la projecció, sinó els canvis en la interfície. El nostre món és merament el producte d’una tecnologia d’interfície, la interfície del cos natural?
Crèdits
Artista: Peter Weibel
Interface / software: Bob O’Kane
Agraïments: Anita Beckers
The Endless Sandwich. Peter Weibel. 1972
Entre el televisor i l’espectador hi ha una funció que permet a l’usuari encendre i apagar l’aparell. Ha reproduït aquesta funció i l’ha convertit en el contingut del programa de televisió. Un “caràcter sandvitx” del procés real i del procés de reproducció, de reflexió i acció. A la pantalla, es veuen una sèrie d’espectadors asseguts davant dels televisors. Es produeix una fallada en l’últim televisor mostrat, fet que significa que el següent espectador ha d’aixecar-se per reparar l’avaria. Aquesta reparació provoca una interrupció a la pantalla del següent espectador. La interrupció es propaga fins que arriba a la televisió real, el que significa que el televident real ha d’aixecar-se i eliminar la falla. Delay: el procediment real és la conclusió el procediment reproduït.
Crèdits
Artista: Peter Weibel
Agraïments: Anita Beckers
Peter Weibel (AT)
Peter Weibel (Odessa, 1944) és un artista emergent. Va estudiar literatura, medicina, lògica, filosofia i cinema a París i Viena. Es va convertir en una figura central del media art europeu a causa de les seves diverses activitats com a artista, teòric dels mitjans, curador i com nòmada entre l’art i la ciència.
Des de 1984 fins a 2017, ha estat professor a la Universitat d’Arts Aplicades de Viena. De 1984 a 1989, va ser cap de laboratori d’arts digitals del Departament de Mitjans de la Universitat de Nova York a Buffalo, i el 1989 va fundar l’Institut de Nous Mitjans de la Städelschule de Frankfurt del Main, que va dirigir fins a 1995. Entre 1986 i 1995, va estar a càrrec d’Ars Electronica a Linz com a director artístic. De 1993 a 2011 va ser comissari en cap de la Neue Galerie Graz i de 1993 a 1999 va encarregar el pavelló austríac de la Biennal de Venècia. Va ser director artístic de la Biennal de Sevilla (BIACS3) el 2008 i de la 4a Biennal d’Art Contemporani de Moscou, el 2011. De 2015-2017, va ser curador del lichtsicht 5 + 6 – Biennal de Projecció a Bad Rothenfelde.
Peter Weibel va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat d’Art i Disseny de Hèlsinki, en 2007 i de la Universitat de Pécs, Hongria, el 2013. El 2008 se li va concedir la distinció francesa “Officier dans l’Ordre donis Arts et donis Lettres”. L’any següent va ser nomenat membre de ple dret de l’Acadèmia Bavaresa de Belles Arts de Munic, i se li va concedir el Europäischer Kultur-Projektpreis [Premi al Projecte Cultural Europeu] de la Fundació Europea per a la Cultura. El 2010, va ser condecorat amb la Creu d’Honor Austríaca per a la Ciència i l’Art, de primera classe. El 2013 va ser nomenat Membre Actiu de l’Acadèmia Europea de Ciències i Arts de Salzburg. En 2014, va rebre l’Oskar-Kokoschka-Preis [Premi Oskar-Kokoschka] i en 2017 el Österreichische Kunstpreis – Medienkunst [Premi d’Art Austríac – Art dels Mitjans]. El 2015 va ser nomenat Membre Honorari de l’Acadèmia Russa de les Arts a Moscou.
Des de 1999, Peter Weibel és President i CEO de ZKM | Centre d’Art i Mitjans de Comunicació de Karlsruhe i des de 2017, director de l’Institut de Recerca Peter Weibel per Cultures digitals a la Universitat d’Arts Aplicades de Viena.
VESTIBULAR_1. Albert Barqué-Duran i Marc Marzenit
VESTIBULAR_1 és una instal·lació audiovisual immersiva que convida al públic a passejar dins de l’estructura d’un sistema vestibular. En concret, la instal·lació indueix sensacions il·lusòries de moviment propi en interrompre temporalment el funcionament vestibular del públic mitjançant patrons i configuracions específiques d’estímuls d’àudio i llum.
Qualsevol organisme que es mogui pel seu entorn rep un flux constant de senyals sensorials sobre el moviment propi: entrades de flux òptic de la visió, informació propioceptiva sobre la posició del cos dels músculs, les articulacions i els tendons, i entrades per a l’acceleració a través del sistema vestibular. Això últim sembla particularment important per al moviment propi (Green & Angelaki, 2010). Sota circumstàncies normals, el cervell combina de manera òptima els senyals sensorials per al moviment propi, que s’integren amb èxit per produir una representació coherent de l’organisme en l’entorn extern. No obstant això, poden produir-se conflictes entre les modalitats sensorials quan els senyals sensorials transporten informació discreta. Si s’altera el sistema vestibular amb informació sensorial conflictiva, ens adonem fàcilment que la forma habitual de percebre els objectes d’expressió humana, com les formes visuals, la música i l’art, canvia dràsticament (Gallagher, M., Dowsett, R., & Ferré, ER, 2019).
La instal·lació VESTIBULAR_1 es basa en la innovadora investigació del Laboratori VeME (Vestibular Multisensory Embodiment) de la Royal Holloway, Universitat de Londres, que investiga el paper que tenen els senyals vestibulars en la percepció i representació del cos i el món exterior i com afecta les preferències estètiques.
Crèdits:
Artistes: Albert Barqué-Duran; Marc Marzenit
Co-Producció: .BEEP { collection;} – NewArtFoundation
Partner tecnològic: Protopixel
Proveïdors tecnològics: Sfëar – Eurecat, Silentsystem
En col·laboració amb: Elisa Ferrè (Vestibular Multisensory Lab – Royal Holloway, University of London)
Agraïments: LaAgencia
Albert Barqué-Duran (ES)
Albert Barqué-Duran, doctor, és un artista i investigador. És professor de Tecnologies Creatives i Art Digital a la Universitat de Lleida i Honorary Research Fellow de la City, Universitat de Londres. Albert va obtenir el seu doctorat i postdoctorat en Ciència Cognitiva a City, Universitat de Londres i ha estat investigador visitant de postgrau a la Universitat de Harvard i a la Universitat d’Oxford. Les seves obres i actuacions s’inspiren en les seves investigacions i combinen tècniques d’art dels new media (intel·ligència artificial, creativitat computacional, dades, música electrònica experimental) i mètodes clàssics de les belles arts (pintura a l’oli, escultura) per reflexionar sobre temes universals (coneixement, cultura digital, futurs). Dirigeix projectes disruptius en la intersecció de l’art, la ciència i la tecnologia amb els objectius de: (1) trobar formats nous de generació de coneixement artístic i científic; (2) reflexionar sobre temes contemporanis i futuristes i les seves implicacions culturals; (3) crear experiències poderoses per empènyer els límits de la percepció humana. Considerat 1 dels 64 “Activistes de la Cultura” a Europa durant 2019 per We Are Europe, i premiat internacionalment pel “Re: Premi Humanisme”, el “We Are Equals – MUTEK Music Academy”, el “Premi Art de la Neurociència”, i el” Premi Internacional Ciutat de Lleida”, l’Albert ha exposat i actuat a Sónar+D (Barcelona, Espanya), Ars Electronica (Linz, Àustria), ZKM (Karlsruhe, Alemanya), Creative Reactions (Londres, Regne Unit) , Cricoteka (Cracòvia, Polònia), Albumarte (Roma, Itàlia), SciArt Center (Nova York, EUA), IGNITE Fest (Medellín, Colòmbia), Mobile World Congress (Barcelona, Espanya) o el Museu d’Art Contemporani Ming (Xangai, Xina).
Marc Marzenit (ES)
Marc Marzenit és un enginyer d’àudio, compositor, productor musical i Dj amb molts anys d’experiència en gires per tot el món. Ha actuat en llocs com Londres, París, Nova York, Los Angeles, Argentina, Mèxic, Austràlia, Canadà o Àsia, només per nomenar alguns. A més del seu perfil de músic underground, també va crear espectacles com “Suite on Clouds”, un espectacle de mapeig 3D amb vuit violinistes, una arpa, percussió simfònica, sintetitzadors i un piano de cua. Aquests projectes es basen en la seva formació clàssica i mostren la seva visió integrada de la música electrònica: la combinació d’instruments acústics, analògics i digitals en el mateix espectacle. Actualment és professor de “Música i So per a Experiències Interactives” en ENTI- Universitat de Barcelona; i fundador d’Aulart.